La veritable vida viscuda

Comencem a viure significativament

Hi havia una vegada un home que peregrinava pel món fixant-se en allò que veia. Un dia va arribar al poble de Kammir. Abans d'entrar al poble, va veure un camí que li va cridar l'atenció,  ja que estava cobert d'arbres i flors. Va agafar aquell camí i li portà a una tanca de fusta que tenia una porta entreoberta, com convidant-li a entrar.

L'home va traspassar el llindar i va començar a caminar lentament entre unes pedres blanques que estaven distribuïdes entre els arbres com per atzar. 

Era el cementiri del poble. Es va acotar per mirar una inscripció i va llegir: Abdul Tareg va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. L'home va sentir llàstima pel nen que havia mort tan jove, i amb curiositat, va anar llegint les làpides del voltant. Quina va ser la seva sorpresa, al donar-se compte de que la persona que havia viscut més temps de les que havia allà enterrades, només havia viscut 11 anys. Terriblement abatut es va asseure a la sortida del cementiri i mentre reflexionava sobre quin estrany succés o desgràcia podia haver sigut la causa de la mort de tants nens, se li va apropar un vell. El peregrí li va fer la pregunta que l'inquietava:

• Què ha passat en aquest poble? Per què tants nens estan enterrats en aquest lloc? Quina és la maledicció que heu patit?
• Tranquil·litzis bon home- va dir el vell- No existeix cap maledicció. El que succeeix és que a la nostra comunitat, quan un jove compleix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que porto penjada. A partir d'aquesta edat, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, viu un moment especial o intens, sent amor, pau o felicitat, anota en el quadern aquesta vivència indicant el que sent i quan temps dura. Així ho anem fent tots i quan morim, es suma el temps viscut amb plenitud de sentit i consciència per aquesta persona i s'anota a la seva làpida. Aquest és, amic meu, l'únic i veritable temps viscut.