Inseguretat asfixiant

Reflexió sobre la confiança, en un mateix i en els altres.

Una història ens explica que un ancià es trobava assegut al costat d'un camí, a uns km d'un poble. Estava cansat i sense forces. Llavors, va passar un jove que caminava lleuger.

• Bon home- va dir el vell- he d'anar al poble però no tinc forces. series tan generós de carregar amb mi i portar-me allà?.
• Amb molt de gust - va respondre el jove, veient que l'altra ho necessitava realment.

El jove va carregar a l'ancià a la seva esquena i aquest el va subjectar amb força. El vell tenia tanta por de caure i estava tan insegur què, a mesura que avançaven, anava estrenyent més i més fort al coll del jove. El noi intentava dir-li que afluixés, que s'estava ofegant, però el vell, en la seva desesperació no li feia cas. Després d'uns minuts el vell i el jove estaven al terra. El vell havia matat per asfixia al jove que havia carregat amb ell.

De la mateixa manera, la inseguretat possessiva, pot matar una relació per asfíxia. Quant més volem retenir una persona, quant més la subjectem, més seran les possibilitats de que marxi o de que la relació s'ofegui i esgoti al no poder respirar ni créixer.