El cavaller, la princesa i l'ogre

Hi havia una vegada un regnat feliç que tan sols tenia un problema: un ogre s'havia instal·lat a la muntanya més alta e inaccessible i assetjava als seus habitants sense parar. Un bon dia va tenir la gosadia de raptar a la única filla del rei i portar-la al seu castell a la part més alta de la muntanya.

El rei, desesperat,va publicar un edicte en el que feria la ma de la princesa a qui la rescatés de l'ogre. Es van presentar dos cavallers: un amb una magnífica armadura nova i lluenta, i l'altre, un pobre cavaller que havia agafat prestada l'armadura del seu pare, que era vella i, a més, li venia una mica gran.

Tots dos estaven tan enamorats de la princesa, que es van arriscar a pujar on l'ogre tenia el seu castell. Quan estaven preparant-se per a la seva tasca, van arribar notícies de que l'ogre havia anar a una altra cova a caçar. Des de la cova vigilava el camí al castell, de forma que ningú podria pujar sense que el veiés. Els cavallers, sorpresos de la seva sort, van iniciar l'escalada. Quan van arribar al lloc que estava sota la vigilància de l'ogre, aquest els va veure i els va llençar dos precises fletxes. Els va donar a tots dos a l'espatlla, en el mateix lloc, causant-los un dolor insuportable. A més, va començar a cridar-los: "Amb aquesta fletxa al cos mai arribareu al castell, ni podreu pujar les muralles. Perdreu molta sang, morireu abans d'arribar. Torneu enrere".

El cavaller de l'armadura lluenta va pensar, " Té raó", i va baixar ràpidament, pensant "Necessito estar fort per arribar; en el moment que em curi i em trobi be, tornaré i guanyaré a l'ogre". El de l'armadura vella no va fer cas i amb el mateix dolor i patiment que l'altre, va seguir fins a dalt. Va arribar al castell, esgotat i dolorit; però segons s'apropava s'oblidava del dolor i de la seva ferida. Finalment va rescatar a la princesa i es va casar amb ella, arribant a ser un rei molts estimat en aquella nació. El cavaller pobre no li va donar importància a la ferida i al dolor, mentre que l'altre va caure en el parany de pensar que primer hauria de sentir-se be per posteriorment fer el que tant desitjava. El pobre, davant del desig d'aconseguir la seva meta,no va donar importància a la seva ferida ni va fer cas als pensaments que l'ogre va posar en el seu cap, mentre que l'altre va concedir importància a torbar-se bé per sobre dels seus valors.

Viu el moment i fes-ho perfecte.